domingo, 12 de octubre de 2008

EL SEU CARRER

El meu carrer
El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.
Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos.

És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol.

El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada.

El meu carrer
és gent d'arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge,

o a fer esparral al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.

El meu carrer
és un infant
que va berenant
pa amb oil i sucre,
i juga a daus
i a «cavall fort»,
mig bo, mig bord
escolà i cuca.

El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes,
amb patacons,
i l'album «Nestlè»
i ells trossos
d'una vella estufa.

I a poc a poc se'm fa malbé
el meu carrer.

Mi calle
Mi calle
es oscura y torcida,
tiene sabor a puerto
y nombre de poeta.
Estrecha y sucia,
huele a gente
y tiene los balcones llenos
de ropa tendida.

Mi calle
no vale dos reales:
son cien portales
rotos a pedazos
y una fuente donde
van a beber
niños y gatos,
palomas y perros.

Es un rincón donde nunca entra el sol,
una calle cualquiera.

Mi calle
tiene cinco faroles
para que los chavales
tiren pedradas.
Hay una pensión
y tres panaderías,
y un bar
en cada esquina.

Mi calle
es gente de todas partes
que curra y bebe,
que suda y come,
y se levantan con
el primer sol,
y van al fútbol
cada domingo,

o a pescar mojarras al volantín,
o a jugar un dominó con vino.

Mi calle
es un niño
que va merendando
pan con aceite y azúcar,
y juega a los dados
y a «cavall fort»,
a veces bueno, a veces borde,
monaguillo y pillo.

Mi calle
del barrio bajo
vive en el cajón
de las peonzas,
con los cromos
y el álbum «Nestlé»
y los trozos
de una vieja estufa.

Y poco a poco se me va estropeando
mi calle.


En compañía de mi madre y de mi abuela, me dirijo al número 95 de la Calle del Poeta Cabanyes, en la barriada del Poble-sec. En dicho emplazamiento se alza un pequeño bloque de pisos. Una sencilla placa de mármol sita en la fachada da fe de que otro poeta, Joan Manuel Serrat, nació allí. Al tiempo que contemplo la vista exterior del inmueble, fantaseo con la niñez del cantautor: quién sabe si entre esas modestas paredes, seis décadas atrás, un mocoso ya tarareaba alguna de las melodías que, años después, canturrearían mi madre y mi tía.


http://es.youtube.com/watch?v=oXkKyJUnTzY

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Entranyable.

Saluts!

Anónimo dijo...

http://altresbarcelones.blogspot.com/

Nice your new blog Fisher!
I hope you enjoy this one :)

Ricardo Agudo.